Escrit per Manuel Polanco, Basurama

Comprem objectes, estimem objectes, perdem objectes, desitgem objectes. La història de l’ésser humà discorre en paral·lel a la creació i utilització d’objectes que resolen els nostres problemes i necessitats. Des de la utilització dels elements que ens envolten a la natura (pedres, branques, ossos) i els primers exercicis de manipulació d’aquests elements per construir els primers estris, fins a la data actual en què la nostra societat es fonamenta en l’extracció de les matèries primeres i el seu transport arreu del món fins als indrets on s’utilitza de forma massiva per a l’elaboració de béns de consum que seran distribuïts per empreses amb capacitat d’operació logística a nivell mundial.

Han estat més de dos milions d’anys de relació amb els objectes i, de fet, podríem descriure els avenços de l’ésser humà en la història tan sols anomenant objectes de manera consecutiva. Per exemple: la roda, l’arada de llaurar, la moneda, els instruments de navegació, la màquina de vapor, els ordinadors (mira tu mateix/a d’anomenar cinc objectes que hagin modificat el paradigma històric, n’hi ha un munt).

I els objectes, òbviament, estan fets de materials i de fet són nombrosos els casos en què el descobriment d’un material o una tècnica de transformació han fet possible la creació de nous objectes. Des de la terrisseria o la forja a la invenció de l’acer o el plàstic.

Cada material i cada tècnica tenen les seves característiques pròpies i lògiques internes, per la qual cosa atorguen una naturalesa diferent als objectes que produeixen. Els primers objectes de naturalesa artesana empraven sistemes de producció no gaire o gens sistematitzats. Objectes únics, amb major o menor grau d’elaboració, depenent de les habilitats de l’artesà, la funció de l’objecte i en bona part el grau social del destinatari del dit objecte.

Però si hi ha un material que ha desbordat aquesta lògica és, sens dubte, el plàstic. Més que afegir-se com a nou material capaç de donar lloc a un nou món d’objectes, el plàstic va arribar per substituir altres materials en la producció del que ja existia. La seva versatilitat i baix cost de producció van permetre que els béns de consum poguessin arribar a molta més gent que abans.

Si els primers objectes ens van portar de ser caçadors-recolectors a societats urbanes i la revolució industrial va fer aflorar la clase proletària, és lícit pensar que el plàstic va afavorir el naixement de la societat consumista global i de l’«un sol ús».

Actualment el plàstic no té bona premsa. La molt famosa portada del National Geographic en què una bossa de plàstic dins l’aigua suggereix la metàfora de l’iceberg sota el títol escarit de «Planet of Plastic?» no va fer més que donar difusió a escala mundial a un advertiment que les associacions ecologistes venien formulant des de feia temps: el plàstic de rebuig envaeix el planeta, la seva gestió és complexa i la dependència que tenim d’ell, molt gran.

Efectivament, el plàstic ens ha permès d’avançar en molts aspectes. Avenços mèdics, tecnològics, logístics i de transport, solucions en l’àmbit de l’habitatge, infraestructures urbanes i proveïments, comunicació… i d’altres. No podem pensar que el plàstic sigui «dolent», més aviat hauríem de reflexionar sobre l’ús i abús que n’hem fet.