Escrit per Jordi Font Recasens

De petit, a la meva ciutat no sortia mai sol de casa. No anava a jugar a fora com sí que feien altres nens que veia jugar des de la terrassa, guarnida de magnífiques flors, que teníem al pis que en aquells anys era casa meva.

Els dies de festa i les vacances les passava al poble dels meus avis, i, allà, a diferència de la ciutat on vivia, no parava mai a casa. Només arribar-hi, i després dels petons més dolços que puc recordar, sortia al carrer per només tornar a entrar per tornar a fer més petons i dir adeu.

Ben aviat, tot just sortir el primer borrissol de pèl a sota el nas, vaig fer les primeres incursions en solitari pels barris de la ciutat. De seguida hi vaig fer els primers amics de fora l’escola. En aquell temps era molt fàcil fer amics, no teníem vergonya ni tampoc cap prejudici: amb un hola en teníem prou per passar una bona estona. Eren les primeres passes pels bars i les maquinetes, el Fliper, el “futbolín”, els Meteoritos…

Casa meva era en un dels extrems de la ciutat, just a tocar on aquesta s’acabava. Per aquell cantó hi havia indústries i alguns magatzems molt grans que em feien la impressió d’estar sempre en desús i també uns enormes blocs de pisos, els més grans de la ciutat, on, quan me’ls mirava, em semblava que la gent que hi vivia ho feia com en un rusc d’abelles. Sobretot ho recordo quan als vespres a totes les finestres es veien els llums encesos.

En aquell indret s’acabava la ciutat i començava un altre món. Els carrers de terra i fang n’eren el preludi. Començaven on hi havia els magatzems i pocs metres més enllà ja es podien veure els primers garrofers i els camps. Els garrofers sempre més m’han semblat uns arbres monumentals i ja aleshores vaig pensar que aquelles velles escultures algun dia desapareixerien, segurament perquè penso que les coses boniques no poden perdurar massa en el món on vivim.

A l’altra banda, la ciutat també s’acabava. Allà hi ha el riu que fa de frontera. Tinc un amic més gran que jo que m’explica que de petit s’hi banyava d’amagat amb els seus amics, sense dir-ho a ningú. Ara, això només ho podem imaginar; l’aigua ha estat contaminada i probablement deu estar prohibit posar-hi els peus.

Anar a voltar pel riu sempre era més agosarat que fer-ho per les altres fronteres de la ciutat. Era tan agosarat com anar a voltar per segons quins bars, i déu-n’hi-do els bars que hi havia a finals dels vuitanta a les ciutats.

Els rius poden ser llocs inhòspits. Les canyes, la vegetació de vegades escarransida o no i l’aigua bruta que s’aboca als seus meandres són terreny propici perquè qui vulgui fer una trobada fora dels ulls de la gent ho pugui fer sense preocupar-se de ser vist.

Heu estat mai sota el pont d’un riu? Quan t’hi acostes caminant, corrent, per un camí de terra, la sensació és que t’hi has de trobar algú. Algú que hi viu i que va brut, probablement perquè ho ha perdut tot. Algú de qui no t’has de refiar ni pots. Aquesta era la primera regla quan trepitjaves massa l’extraradi de la ciutat. Els matalassos vells, les restes de fogueres i grans quantitats de deixalles són el testimoni que aquest pressentiment es pot complir en qualsevol moment i que, si això passa i la persona que viu a sota el pont apareix, o apareixen, el millor que es pot fer es marxar cames ajudeu-me, perquè et reclamarà la propietat del territori i no voldrà que siguis sota el seu pont, de cap manera permetrà la teva presència i ho farà segurament com ell ha anat a parar a sota el pont: sense pietat, a crits, amb un deix estrany i amb baf d’alcohol.

Amb el temps m’he adonat que quan fotografio sempre ho faig sobre coses que em són properes. Fotografio el meu món, em fotografio a mi. Mai he pogut fotografiar allò que m’és aliè, i, si ho he fet, el resultat no ha estat el que m’hauria agradat. La fotografia que ha donat peu a aquest text està feta en un immens extraradi. Gairebé no en queden, d’extraradis a les grans ciutats, us n’heu adonat? Ara els podríem anomenar àrees entre ciutats que s’han omplert de passejos asfaltats, cartells indicadors, carrils bici i també d’horts comunitaris, tot molt ben endreçat.

He trobat un extraradi molt salvatge encara a prop de casa i hi estic fent fotografies per agrupar-les i presentar-les en una exposició que es dirà “Gran exposición”. Aquesta cadira que podeu veure llençada de qualsevol manera en un camp perfectament llaurat és la cadira que fa servir mentre espera una de les prostitutes que hi ha a la carretera. De tant en tant les hi llencen. Després de tombar amb la càmera per aquest nou extraradi que m’és tan proper, he descobert que un grup de dones són deixades en diferents punts cada dia al peu de la carretera, segurament per un home, per exercir la prostitució. Els clients els troben entre els centenars de cotxes que cada dia travessen per allà, per la carretera de “las basuras”, l’antic camí ral entre camps, naus industrials, ferralla, plantes de reciclatge, recs, horts i terres ocupades, i d’altres d’abandonades i contaminades.

La cadira és de plàstic. Aquesta cadira acabarà convertida en un residu inorgànic que trigarà centenars d’anys a desaparèixer, si és que ho arriba a fer mai del tot. La dona que hi seu mentre espera potser a hores d’ara ja ho ha fet. Ja ha desaparegut.